Ens agradaria que compartissis amb nosaltres la teva experiència, les teves impressions el què t’ha agradat i el què no del teu part. Segur que serveix a altres mares i parelles. Els pares també ens podeu fer arribar les vostres vivències.

Per fer-ho cal que ens envieu el text en format word  per mitjà del formulari de contacte de la web o  clicant aquí .

Vam anar al ginecòleg a les 18:00h. Em van posar les corretges com cada divendres, però aquest cop també me’n van posar una per mirar si tenia contraccions.

Vam estar-hi molta estona perquè el Dr.García tenia una visita on havia de fer una eco força llarga.

Un cop ens va atendre va dir-nos que les contraccions registrades eren fluixetes i que el cor del nen seguia estant molt bé. Al fer-me el tacte va dir que ja li passava un dit i que el tap mucós s’estava desfent. De fet, en el seu dit hi va quedar força tap mucós i me’l va ensenyar per si en les properes hores me’n trobava a les calcetes. Bé, doncs, segons ell el part es podia desencadenar en la propera setmana. Dilluns em volia tornar a veure per tornar a fer registres.

Vaig sortir de la consulta molt contenta pel fet de veure que ara sí, la cosa estava ben apunt.

DISSABTE 24 D’OCTUBRE DE 2009:

La nit de divendres a dissabte va ser mogudeta. Vaig tenir força contraccions mentre dormia, algunes d’elles ja doloroses i vaig estar apunt de despertar al Jordi per si controlàvem els minuts entre cada una d’elles, però al final vaig pensar que no calia, que de ben segur que les contraccions de part havien de ser molt més doloroses. Així doncs, vaig anar passant la nit com vaig poder i em vaig llevar puntual per anar a la pelu a fer-me un recollit i maquillar-me per anar de casament.

Tan el Jordi com les noies de la pelu em van dir que tenia la cara molt inflada i jo responent amb la frase: “és que no he dormit massa bé..”. Però clar, és que el part era molt proper sense nosaltres saber-ho, i això ja era un senyal més.

En el casament vaig anar tenint contraccions però eren molt espaiades i si estava asseguda casi no les notava. Ara bé, si m’aixecava, contracció al canto! És per això que ja no vaig ballar gens i em vaig estar a la taula fins que vam marxar. Eren les 20:00h. Ens vam acomiadar de tots els amics de tal manera com si el proper cop que ens veiéssim ja fos a l’hospital, perquè tots sabien què ens havia dit el metge i com estava jo aquell dia. Va ser una sensació estranya. Realment vaig creure que sí, que quan els tornés a veure ja tindria el Marc a braços.

A quarts de nou ja érem a casa i vaig decidir dutxar-me, més que res per treure’m el recollit i el maquillatge i per estar ben còmode si passava una altra nit com l’anterior.

Un cop dutxada el Jordi em va fer el massatge que ens havien ensenyat a prepart i que ara, des de la setmana 39 ja havíem de fer cada dia per ajudar a dilatar més ràpid el dia del part.

Va ser durant el massatge que vaig començar a notar que les contraccions érem molt seguides i les vam començar a controlar. Efectivament les tenia cada 5 minuts. Em vaig estirar al sofà de costat per poder controlar millor el dolor, que cada cop era més intens i vaig començar a practicar les respiracions que ens havien ensenyat.

A les 22:30h ja feia una hora que tenia aquestes contraccions cada 5 minuts i el Jordi va dir-me d’anar a l’hospital. Ara, les contraccions ja començaven a ser cada 3 minuts. El Jordi va agafar totes les coses, jo em vaig vestir com vaig poder i vam anar amb cotxe fins a la clínica. Jo que sempre havia dit que aniria a parir a peu perquè la clínica està al carrer de darrera de casa, i no m’hi vaig veure gens en cor. Impossible. Em cargolava de dolor i tot just em passava una contracció, que ja me’n venia una altra.

Un cop a l’aparcament de la clínica ens vam esperar una mica al cotxe i vam tornar a controlar les contraccions, ja que ens havien dit que a vegades al arribar a l’hospital, les contraccions paren. En aquest cas no. Les meves contraccions seguien cada 3 minuts.
Vam entrar a l’hospital, eren les 23:00h i mentre el Jordi anava al taulell d’admissions vaig seure a unes cadires. Les contraccions eren doloroses i em costava controlar-les. Recordo el moment en que ens van fer anar cap a la sala d’urgències i em vaig haver de parar a l’inici del passadís per una contracció molt forta, recolzant-se sobre el Jordi.

Al arribar a aquell box em van fer treure tota la roba per posar-me una bata de l’hospital. Primer ens va atendre una infermera perquè la llevadora encara no hi era i em va posar les corretges. Just posar-me-les vaig tenir una contracció i la noia quan la va veure registrada em va dir: “això són les contraccions que tens?” i jo “si”, i ella, amb una cada rara va i diu: “home, són molt fluixetes…però bé, ja et mirarà la llevadora”. Ostres tu, fluixetes??? Però si per mi allò era molt dolorós… Jo ja em veia a casa altre cop aguantant aquell dolor sense saber com.

Al arribar la llevador i mirar-se els registres també va dir el mateix, que eren molt fluixetes, que sobre un llindar de 100 jo les tenia de intensitat 30 aproximadament. Allà em vaig espantar molt perquè per mi aquelles contraccions ja eren molt i molt doloroses i si havia d’aguantar dolors 3 vegades més forts no ho podria fer.
Per sort estava ja dilatada de 3 cm i semblava que la cosa anava força ràpid. Van avisar el ginecòleg. El doctor García no hi era i va venir un del seu equip, el doctor Carreras. Em va fer un tacte i va dir que ho veia molt bé per anar cap a la sala de parts. Així doncs, van avisar un infermer que em va portar cap a la sala de parts amb cadira de rodes mentre el Jordi anava a buscar les maletes al cotxe i s’instal·lava a l’habitació.

A la sala de parts m’esperava l’anestesista, que em va explicar com m’havia de posar jo mentre em posava la peridural i què sentiria. Evidentment no m’havia de moure gens encara que em vingués una contracció. Sort que la llevadora em va aguantar el cos amb força perquè en vaig tenir un parell mentre em punxava. La punxada va ser forta i després vaig notar una fredor que baixava per la columna. Em van fer estirar panxa amunt mentre em feia efecte i crec recordar que encara veig tenir un parell de contraccions més mentre esperava, però amb deu minuts ja vaig notar un formigueig a les cames i em trobava super bé. Ja no vaig tenir més dolor.

Eren les 0:15h.La llevadora em va trencar la bossa d’aigües mentre esperava l’efecte de l’anestesia. Va ser un moment. Vaig notar que un líquid calent queia entre les meves cames, res més.

Tot seguit ja va entrar el Jordi a la sala de parts, vestit de verd i apunt per tot. Quina alegria quan el vaig veure i podíem tornar a estar junts! Em sentia molt bé i amb moltes ganes de donar a llum. El Dr. Carreras també va entrar a la sala de parts, va mirar com anava la dilatació i es va estar amb nosaltres tota l’estona, donant conversa sobre música mentre la cosa anava avançant. És d’agrair que en cap moment ens van deixar sols. Al cap d’una estona em van posar oxitocina per tenir més contraccions a l’hora de la fase expulsiva del part i de seguida em van començar a fer empènyer, primer per fer baixar una mica més el nen, i després per fer-lo sortir. La llevadora m’anava avisant quan em venia una contracció i era aleshores quan m’havia d’incorporar, agafar-me a unes barres i empènyer tal com m ‘havien ensenyat a prepart. El Jordi m’ajudava a incorporar-me i m’aguantava l’esquena mentre jo empenyia.

Amb un parell o tres vegades d’empènyer vam fer baixar el nen i aleshores el ginecòleg va demanar a l’infermera que preparés tots els estris necessaris per part en sí. Eren les 01:30h. Va dir-li al Jordi que ja es podien veure una mica els cabells del nen, que so volia ho podia veure, i el Jordi s’hi va acostar per veure-ho. Quina cara de content que va fer…Es va acostar a mi i em va dir “si si, ja li he vist el cabell”.

Vaig empènyer alguna vegada més, no recordo quantes però no massa, quan el ginecòleg va dir “ja tenim el cap aquí, una empenteta més i el tenim fora”. Jo em mirava el Jordi per certificar que li havia vist el cap, i amb el seu somriure i mirada vaig veure que sí, que ja teníem el Marc allà, apunt de sortir. Vaig empènyer per últim cop i al instant vaig sentir l’escalfor del Marc sobre la meva panxa. Déu meu, tal com va sortir el tenia allà sobre, el nostre petitó que tantes ganes tenia de veure…L’emoció va ser tan gran que em vaig posar a plorar mentre anava acariciant el Marc i li anava dient cosetes. El Jordi em feia petons i també li deia coses al Marc. A les 02:00h, ben puntual el Marc estava amb nosaltres. No plorava gens sobre la meva panxa… Al cap de res la llevadora va dir que l’agafava perquè no tingués fred i allà mateix amb el Jordi al seu costat el va rentar, vestir, etc, mentre a mi em cosien el que el “desgarro” que el nen havia fet al sortir. Aleshores si que el vaig sentir plorar. Sort que tenia el Jordi aprop que li anava dient cosetes perquè no perdés la referència del que havia sentit durant aquests 9 mesos a la panxa. També va entrar la pediatra per fer-li l’exploració i ens va dir que estava tot bé. Així doncs, van donar-li el nen al Jordi ben embolicat amb l’embolcall i es van estar tots dos al meu costat fins que em van acabar de cosir. Em van haver de posar força punts…

El Marc va pesar 3.210 gr. i va medir 50,5 cm.

A les 02:30h pujàvem cap a l’habitació 302, jo en una camilla i el Jordi amb el nen a braços al meu costat. Un cop allà ja em vaig posar el Marc al pit amb l’ajuda d’una de les noies del torn de nit, que ens va explicar com fer-ho i també com fer-li fer el rotet. El Marc es va enganxar de seguida, semblava que portés molt temps d’experiència, quina passada l’instin!! I bé, aquí va començar la nostra primera nit-matinada sent 3 a la família. Ens va anar molt bé que el Marc nasqués de matinada perquè així vam poder estar tots tres junts,sols, adaptant-nos a la nova situació, fins a les 9 del matí que vam avisar als nostres pares per donar-los la notícia.

Ingrid Turu

El ginecòleg, la llevadora i una altre persona que no vaig poder identificar, apretaven la meva panxa d’una manera que m’espantava i no em deixava respirar bé durant els “pujos”. Empenyia amb totes les meves forces per ajudar a baixar el meu fill i al mateix temps em trobava desconcertada i agobiada…Ens van deixar una estona i després de posar-me més anestesia ho vam tornar a provar i després de molts esforços i una episiotomia descomunal va néixer el nostre fill. Tot just eren les onze del matí.

La pressa era seva!

La propera vegada ho vull diferent, encara no sé com m’ho faré però vull que ens respectin, em sento molt més valenta per defensar el que crec i buscaré on sigui un equip amb qui pugui confiar.

 Montserrat G.

Fins aquí molt contenta i feliç, però en el moment que vaig ingressar em vaig trobar que tothom es podia posar en mi, la llevadora a l’habitació tal i com arribo m’obre la  canastella de robeta del meu fillet ( jo ho havia posat tot el bossetes del que volia el primer dia, etc…) i em comença a dir, quin tipus de robeta m’havien venut no serveix per res, la resta ja us la podeu imaginar, va escollir ella la que va voler i jo a una punta de l’habitació m’ho anava mirant molt decebuda.

Al cap d’una estona arriba el ginecòleg i comença a preparar-me, em col·loquen la oxitocina i sense perdre temps, ell comença a fer un tacte darrera l’altre, em trenquen la bossa indiscriminadament, no em deixen en cap moment concentrar-me. Jo estirada al llit veien des de una altre pla el què em feien i sense tenir forces per a dir res, només sentia moltíssim dolor i molta falta de sensibilitat, van passar de 3 a 4 hores (no ho recordo molt bé) no havia dilatat ni un centímetre, el ginecòleg em proposa a fer una cesària, em vaig posar a plorar, vaig veure que totes les meves il·lusions i sentiments se n’anaven. Ell em digué que era la única sortida que hi havia, si jo volia,  podia passar-hi tot el dia anar fent el què m’avien fet fins el moment, però que ell no creia que jo arribés a dilatar; com vaig veure el seu caire que portava no em va quedar mes remei que accedir-hi.

Ho van preparar tot i a les 12 del migdia baixada al quiròfan, quan arribo a baix semblava que tots estaven de festa major, en cap moment cap va pensar que jo estava espantada i desolada, em sentia sola i manipulada.

No vaig veure ni sentir res, al contrari com que no parava de plorar i tremolar em van posar oxigen per emborratxar-m’he una mica i que els deixés treballar. Quan va sortir el meu fill no el vaig ni poder veure, el van col.locar a sota una bombeta vermella lluny de mi, només sentia com gemegava i plorava, a mi em tenien lligada a la camilla que encara m’estaven cosint quan  vaig sentir que parlaven de portar-lo a neonats.(la raó era que  el meu fill va pesar 4.450 kg i com les normes de la Clínica marcaven que a partir de 4 kg. Tots van a neonats). Quan ho vaig sentir i m’ho van confirmar en aquell moment em va caure tot el mon a sobre, em volia fondre, m’havien pres el meu fillet ! i després del que m’avien fet passar!

Vaig caure en un pou que em va costar moltíssim sortir. Només vaig veure el vaig poder veure a través de un vidre i ell plorava (jo no el podia consolar ni agafar). Quan vaig arribar a l’habitació em van dir que al cap de 24 hores me’l donarien, i que si volia cada 3 hores podia anar-lo a veure, però jo no podia ni moure’m del llit, estava atordida, quasi no el donaven calmants, estava en aquell cul de llit immòbil, plorant contínuament i pensant que jo no podria donar-li el pit. Dit i fet l’endemà el dia de cap d’any cap a la 1 del migdia me’l porten a l’habitació i diuen que ja li puc començar a donar el pit, jo no sabia no com agafar-lo no em podia ni mantenir de peu (el dolor era massa fort), me’l van posar a sobre la falda i com vaig poder el vaig posar a sobre el pit, ell em mossegava i em rebutjava, només volia aquell biberó que li havien ensenyat al néixer.

Després de tota la dolorosa experiència, i gràcies a la gran ajuda rebuda per l’Àngels, en aquest moment crec que tot el que m’ha passat, em tenia que passar per a poder aprendre dels errors que cometem a la vida, i com sempre li dic al meu fillet que ell es el millor que m’ha pogut passar a la vida.

Quan tingui el meu segon fill que algun dia arribarà, les coses vull intentar de que siguin diferents, informar-m’he del tipus d’Hospital si té protocol de part natural o no, i molt important el tracte que ens ofereixen, perquè crec que si les coses no van com una espera, si reps un tracte acollidor tot canvia.

En el tema de la criança crec per la meva experiència es fer el què el cos ens demana, si volem dormir amb els nostres fills, si els volem portar tot el dia a coll, i no pensem el què esta bé o no per la societat, es quan mes feliços podrem ser.

Montse C.